Colònico

Centre d' estudis sobre Calonge i Sant Antoni

Saramago comes to town, per Norbert Botella

bibliot El passat dissabte 30 de novembre Saramago va venir al  Club de Lectura de Calonge a impartir una  lliçó magistral sobre l’art d’escriure. Els qui anàrem a la biblioteca Pere Caner, vam sentir que  la novel·la proposada La caverna havia estat un regal per als ulls, perquè fou un lectura complexa, profunda i colpidora. No obstant això, dues lectores dissentiren d’aquest parer general: una d’elles, amb la saviesa que infon l’edat, va argumentar que el llibre de Saramago era un succedani de la filosofia platònica, i que ella, posats a triar, s’estimava més llegir la versió original escrita per l’insigne grec. Una altra lectora remarcà que el personatge masculí de la novel·la, Cipriano Algor, era un exemple d’ inadaptació als nous temps moderns. Però no fou aquest, insisteixo, el sentiment general del Club; així, per exemple, una tercera lectora,  que ja coneixia la prosa saramaguiana amb obres com  Memorial del convent,  L’any de la mort de Ricardo Reis o Assaig sobre la ceguesa, manifestà que tota la seva literatura tenia com a finalitat fer pensar el lector, sacsejar-lo. Montserrat Darnaculleta, la bibliotecària i responsable del Club, ens aclarí la imatge més important de la novel·la, la de la caverna, fent el dibuix precís del mite segons Plató, essencial per a la interpretació final del llibre, i. a més, associà el cognom d’un dels protagonistes  “Gacho”, que significa jou, a la figura de l’esclau del mite. Jo he trobat excel·lent el llibre. Em va sorprendre el punt de vista del narrador, especialment pròxim als personatges, com si els acompanyés trasmudat d’àngel. Em va sorprendre l’absència absoluta de signes tipogràfics en els diàlegs, que vaig interpretar com una invitació a llegir la novel·la en veu alta, i com una manera de casar forma i contingut (l’aparent senzillesa de les vides dels personatges amb el mínim desplegament de l’aparat tipogràfic convencional). Em va sorprendre trobar-me amb una novel·la en què els tres personatges principals, en Cipriano, la Marta, en Marçal s’estimen. I s’estimen de debò, sense escarafalls, sense escenificacions gestuals, sense cap tipus d’ostentació. Fins i tot s’estimen amb aquest deix de tristesa que tenen les classes subalternes quan estimen, perquè són plenament conscients que a la vida han vingut a passar-la magra. Així l’amor sexual és descrit com una agitació al llit o una esgarrifança del desig. No hi ha cap lírica que s’enlairi entre els llençols de la Marta; i la relació d’en Cipriano i la Isaura xoca amb la frontera psicològica del pudor. Es palpa en tot el llibre la dificultat relacional entre els grans i els joves. En Marçal té problemes amb els seus pares, i la Marta amb en Cipriano. Dins d’aquest nucli humà de trobades i de desacords, destaca la veu canina de Trobat, un gos que esdevé un lúcid analista de la família perquè té clar, per la seva peculiar naturalesa, que   per saber cal mirar i escoltar. En aquesta novel·la els espais són decisius, creen un complex joc de cercles concèntrics, al bell mig del qual hi ha, per descomptat, el Centre comercial i d’habitatges, que ho xucla tot, que ho condiciona tot.  Molt a tocar d’aquest cercle trobem el trist i brut Cinturó industrial; i també l’artificial Cinturó Agrícola aquest color de gel brut que cobreix la terra, aquest interminable mar de plàstic on els hivernacles, tallats tots a la mateixa mida, fan pensar en icebergs petrificats, gegantines fitxes de dòmino sense punts ; a més, hem de comptar que existeix la ciutat,  un espai en decadència, superat per la tecnologia del nou Centre,  i el perillós descampat amb barraques, una mena de terra de ningú sense llei on viu tota la gent que resta exclosa socialment. I lluny de  tots aquests cercles, en la posició més marginal, apareix el poble on viuen els protagonistes.  I dins d’aquest poble trobem el vell obrador, i el vell forn d’en Cipriano Algor, la ceràmica del qual ha quedat definitivament superada pels nous corrents de consum. L’estil del llibre és allò que fa que Saramago esdevingui un Mestre indiscutible de l’escriptura. La sensació és que l’autor té un total control narratiu.  I això es percep en múltiples detalls, un dels quals és com fa parlar els seus personatges. Mireu, si no em creieu, aquest deliciós diàleg entre la Marta i el seu pare: Quedo parada del seu coneixement sobres aquestes matèries. He viscut, he mirat, he llegit, he sentit, Què hi pinta aquí el llegir, Llengint, acabes sanbent-ne de quasi tot, Jo també llegeixo, Així alguna cosa deus saber, Ja no n’estic tan segura, Doncs hauràs de llegir d’una altra manera, Com, La mateixa no serveix per a tothom, cadascú s’inventa la seva, la que li és pròpia, n’hi ha que es passen tota la vida llegint sense haver arribat mai a anar més enllà de la lectura, es queden enganxats a la pàgina, no s’adonen que les paraules no són més que pedres posades per travessar el corrent d’un riu, si hi són és perquè puguem arribar a l’altra riba, l’altra riba és el que compta, Si no és que , Si no és que  què, Si no és que aquests rius no tenen dues ribes, sinó moltes, que cada persona que llegeix és , ella mateixa, la seva pròpia riba, i que és seva, d’ell i prou, la riba on haurà d’arribar, Ben observat, va dir en Cipriano Algor, una vegada més s’ha demostrat que als vells no els convé discutir amb les noves generacions sempre acaben perdent, bé, en tot cas s’ha de reconèixer que també hi aprenem alguna cosa. La Caverna, José Saramago, Edicions 62, butxaca 62, Barcelona 2001. Traducció  Xavier Pàmies. biblioteca2

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: