Colònico

Centre d' estudis sobre Calonge i Sant Antoni

Entrevista a Jaume Aymar i Ragolta

IMG_2427

JAUME AYMAR O L’ART DE LA CONVERSA

 “Nosaltres per a nosaltres mateixos som misteri”

 Tinc 56 anys.  Sóc fill adoptiu de Calonge. Doctor en història de l’Art per la Universitat de Barcelona i rector de la Parròquia de Sant Francesc d’Assís, a Badalona. Acabo de participar en un llibre col·lectiu Montigalà, una creu centenària (1913-2013) i de publicar un estudi sobre les creus de Calonge a Estudis del Baix Empordà, núm. 32. Dirigeixo el setmanari Catalunya Cristiana i l’emissora Ràdio Estel Sóc degà de la universitat Ramon Llull i imparteixo classes d’història d’art i d’iconografia. Em fascina el tema dels viatges. Sóc president de la Fundació Catalunya-Amèrica i membre de la junta de Colònico (Centre d’Estudis Calongins).

 Les paraules i les imatges

 El motiu de l’entrevista és l’aparició recent del llibre de la creu de Montigalà. En Jaume em rep amatent a Can Rusques, la casa familiar. Tinc la impressió que el temps que dura  la conversa és un regal. Rere del seu noble rostre, hi ha  una llarga i fonda cultura humanista al servei de les emocions.  És un savi compromès amb la realitat de Badalona. I no renuncia a escriure bé. Ha treballat la mística de Dalí, la desmesura de Gaudí i els versos màgics de Verdaguer. Seva és la hipòtesi d’un Cristòfor Colom calongí i seus una pila de preciosos estudis històrics.  Ell sap que l’alta cultura neix a peu de carrer, i que la  metàfora només té sentit si esclata dins d’un poema o d’una homilia en el cor de la gent. El podeu seguir en el seu bloc, jaumeaymar.blogspot.com.es

 LA CREU DE MONTIGALÀ

IMG_2394

 Crec que la principal virtut del llibre col·lectiu  Montigalà, una creu centenària (1913-2013) és que quan passi amb cotxe direcció a Barcelona per la B-20,  buscaré amb la mirada la creu i entraré en contacte amb tota la història que hi ha enrere.

 Aquesta creu té una gran significació per a Badalona, i també per a Santa Coloma és un referent. El que passa és que se n’havia perdut l’origen, i el que vol fer el llibre és recuperar-lo. Jo et confesso que ja havia fet un article sobre la relació de la creu amb el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, però quan vaig conèixer els descendents de la família Sagarra, la Carme Tort-Martorell i la seva mare Carme Llabrés,  vaig haver de refer l’article amb la informació nova que m’havien aportat. Aquesta creu és un lloc emblemàtic, i també patriòtic. És un símbol essencial de Badalona tant per als creients com per als no creients.

 És curiós que la creu sigui  prop d’una antiga ara solis iberoromana, i que avui dia,  a l’entorn de la creu, s’hi hagi desenvolupat una mena de religiositat popular. Això vol dir que l’indret té una força particular.

 La Núria Argerich de Canyet em va dir que l’ara solis de què parles es troba sota  l’actual creu. És a dir, que la creu s’erigeix al damunt de  l’ara;  cristianitza l’espai, però  no el destrueix. Això és interessant pel que fa a la implantació del cristianisme. Quant a aquest culte popular que esmentes,  té el seu origen fa uns vint anys, quan una dona va  afirmar que se li havia aparegut la verge Maria en un  garrofer de sota la creu. I des d’aleshores ençà, un grup de senyores molt senzilles, amb una fe molt pura,  puja cada dijous i diumenge a passar el rosari, i de vegades van a missa a Lloreda. Dels garrofers, en fan rosaris,  i els posen a la venda a la Parròquia del Roser, i, escolta’m, desapareixen de seguida, perquè tenen molt d’èxit. És culte popular, i és fora dels esquemes institucionals, i s’assembla força a la fe de la tomba del santet del Cementiri de l’Est a Barcelona. La gent per una intuïció o pel que sigui considera que aquesta tomba és un espai sagrat,  malgrat que no l’ha canonitzat cap església.

Per altra banda, al voltant de la creu, també es percep la transgressió, el vandalisme, els grafits, la dèria d’embrutar… Això també és significatiu, si més no de les tensions d’una ciutat com Badalona. 

 Jo sempre penso què hi ha al darrere d’un grafit, què expressa en el fons aquell grafit, potser és un crit d’impotència, de rebel·lió… Per descomptat, és un llenguatge secret de grup, amb les seves normes, per exemple, la de respectar sempre la feina d’un altre grafiter, i això ja és un principi. Però, efectivament, tal com dius tu,  l’espai a l’entorn de la creu està molt degradat i això és una vergonya. Esperem que la publicació d’aquest llibre ajudi els badalonins i badalonines a prendre consciència d’aquesta part tan important i tan abandonada de la Serralada de Marina.

 Ha costat molt fer la investigació?  Veig que has consultat  persones i  arxius.

 M’agrada molt recollir les veus de la tradició oral,  i al barri de Canyet encara hi ha gent gran que recorda coses de la creu;  a més a més,  he tingut tota mena de facilitats per investigar l’arxiu familiar.

 Els terrenys on s’alça la creu pertanyien a la família de Sagarra, la del poeta i dramaturg Josep Maria de Sagarra.

 Sí, tal com diu la inscripció al peu de la creu, pertanyien a Ramon Maria de Sagarra, oncle del poeta. Jo ja coneixia el pare de l’escriptor, Ferran de Sagarra, per paleografia i sigil·lografia;  i perquè fou ell qui  va descobrir el poblat ibèric de Puig Castellar. En canvi, no en sabia res del seu germà,  en Ramon Maria, que era advocat, malgrat que no en va exercir, i que es va dedicar a l’administració de les terres de la família,  de les seves i la dels altres familiars. Així, tot i ser en Ramon Maria el cabaler,  devia actuar com l’hereu; aquest fet explica  perfectament el retrat molt poc amable que li dedicà  en Josep Maria de Sagarra en les seves memòries.

 Doncs bé, l’oncle del poeta es va casar amb una senyora de nissaga nobiliària, Maria Dolors de Bofarull  i ell mateix feia versos, una mica verdaguerians, que traspuaven un gran optimisme conceptual. Un optimisme de l’època, de començ de segle… Mira, a Sant Jeroni de la Murtra, s’ha trobat una pedra gravada amb lletres de motlle amb la següent inscripció: “Els estiuejadors de Sant Jeroni saluden el sigle XX”. Devia haver com una joia, un esclat de viure, en aquest tombant de segle, i el fet mateix d’anomenar la Torre Feliç a la casa dels Sagarra, n’és tot un símptoma. Per posar-te dos exemples, el badaloní Antoni Bori i Fontestà va fer un poema amb aquest optimisme vital: Terra de Xauxa:“Tothom troba el que demana/ i per contentar a qui es vol/cada dia surt el sol/i plou set cops per setmana”. I el bisbalenc Ramon Masifern a la sardana La cançó del taper fa: “aquí viu tothom feliç/ aquí grana el bé de Déu/ i d’aquest bell paradís/ puc ben dir que som l’hereu.”

 Home, suposo que la serra de Marina i el barri de Canyet a començaments de segle devien ser un veritable verger, un paradís. Més si hi comptem amb tota l’aigua que venia de les mines i de la riera.

 I tant, i pensa que en els terrenys de la Torre Feliç hi acudia tothom. Havia una percepció més comunitària de la propietat. Fixa’t que la torre, ara ja desapareguda, era preciosa, però la casa dels masovers encara era més extraordinària.

 Per què aquesta família va erigir una creu?

 El 1913 es complia el 1600 anys de l’edicte de Milà, i es feren unes grans festes constantinianes a Barcelona, amb exposicions de creus parroquials i tot. No se sap qui va tenir la idea d’alçar-la. Jo en proposo una hipòtesi en el llibre.    De tota manera la creu original, la que va alçar la família, era de pedra, però l’any 36 la van enderrocar. L’actual és de formigó, tot i que conserva el mateix sòcol amb les inscripcions.

 Aquest llibre és un homenatge a la creu, però ho és també en gran mesura al barri de Canyet i a la serralada de Marina.

Efectivament, Canyet és un barri ben peculiar, en Joan Soler i Amigó, un dels coautors del llibre, diu que a Badalona són ibers i a Canyet són celtes. Ell ara en prepara una publicació per defensar aquesta tesi. No et puc donar més detalls. Però et diré que a Canyet hi ha unes masies, per exemple, que són antiquíssimes, que potser vénen dels temps de la Marca Hispànica, alguna d’elles construïdes damunt de vil·les romanes. I això dóna un gran solatge, i òbviament tot aquest espai natural i cultural s’ha de preservar.

 L’ESGLÉSIA

 El que trobo interessant del teu escrit és que subratlles la tasca dels capellans i de les persones de religió. Dignifiques la seva tasca, i em sembla que la teva veu és lúcida.

 Mira, jo crec que els capellans han fet un gran paper de cohesió social en el decurs de la història. A les parròquies, quan hi havia vicari, era el que portava la joventut. Certament hi ha hagut abusos i errors colossals, però en el fons l’església ha fet això, estar amb el poble. En Josep Pla deia amb ironia que comptat i debatut el que havien fet els capellans en aquest país era tocar les campanes, donar de menjar les gallines i ensenyar catecisme, coses inofensives, concloïa en Pla.

 Però també deia que prenien acte del naixement i de la mort.

 Exacte, els capellans eren notaris, i això no fa gaires anys que s’ha perdut, jo encara ho hauria pogut fer.  Aquesta funció cívica, social del capellà, també és important.

 I donar consol…, i és que la vida és plena a vessar de desgràcies!

 Mira, en els anys que jo faig de capellà, que en són vint-i-set, no ha vingut mai ningú a parlar-me dels dogmes, ni a preguntar-me res sobre la Santíssima Trinitat. La gent t’explica el que viuen, el que pateixen, i busquen algú que els escolti. Jo tinc un capellà amic que em va explicar que un dia va venir una persona i va començar a enraonar, a enraonar, a enraonar. I quan va acabar, li va donar les gràcies per les seves paraules, que li havien estat d’un gran ajut. I ell no havia obert la boca.

És que escoltar cura.

Exacte, és profundament terapèutic. A més a vegades arribem a gent que està a la perifèria, gent amb molts problemes, als drogoaddictes, a  gent que no té res de res.

Aquests eren els seguidors de Jesús

És clar, els coixos, els cecs, els tarats, les prostitutes… Mira, el pitjor és quan etiquetem la gent:  aquest és un perdut, aquest un esquizofrènic… Cadascú té el seu relat, això és important de saber, que no és ni ha de ser el meu relat, però és el relat d’aquella persona, i sovint som incapaços de comprendre’l.  

Pel que fa a l’Església,   jo confio molt en Francesc, el Papa. Ell diu que la única sortida és una globalització de la solidaritat, i espera que les vies civils alternatives donin un gran impuls i es vagin estenent com una taca d’oli. Aquesta és la nostra esperança.

 Tu tens un estudi dedicat a  l’anticlericalisme al Baix Empordà. Quines causes en destaques?

 És un fenomen molt complex, jo apunto que l’anticlericalisme era una reacció al clericalisme. Això és molt simple, però, vaja, és un fet. En principi, per raó de la nostra creença, nosaltres no tornarem mal per mal. És un col·lectiu vulnerable en aquest sentit, tot i que hi ha hagut capellans i monges que han agafat les armes i han comès barbaritats. Però es fa difícil d’entendre el fet d’assassinar un capellà que ha enterrat els pares, ha batejat els fills, amb qui s’ha tingut relació personal… I això ha passat.  Hi ha aquest llibre de Jordi Albertí El silenci de les campanes que ho il·lustra. A més les arrels de l’anticlericalisme s’han de buscar en el segle XIX. Tot comença amb el fracàs de la desamortització de Floridablanca i de Mendizábal. La intenció era bona perquè es tractava de fer una reforma agrària. L’Església havia acumulat, gràcies a llegats, moltes terres que eren mans mortes. Aleshores, el decret de Desamortització havia de tornar-les productives. Però què passa? Les terres expropiades passen a l’Estat, l’Estat les subhasta i passen a la burgesia, i la burgesia les gestionarà malament.

 Seria com les privatitzacions actuals?

 Més enllà fins i tot, l’església de Santa Anna, a Barcelona, n’és un exemple paradigmàtic. Santa Anna era una col·legiata al centre de Barcelona, tenia una sala capitular magnífica que anava fins a la cantonada del Banc d’Espanya. Desamortitzen Santa Anna i passa a la burgesia; i aquesta burgesia la ven al gran capital. I això és una metàfora: entres a la plaça de Santa Anna hi trobes l’església, que és una pura meravella, i tot just darrere, el gran edifici horrorós del banc d’Espanya, que la tapa. I la història és aquesta. La pots descriure però no pas reescriure.

 I els motius dels iconoclastes?

 En el fons, els iconoclastes saben que la imatge parla i ells la volen fer callar. Hi ha una relació molt psicològica.

 Què creus que li passa avui dia a la religió catòlica?

 Uns publicistes van dir que era una religió amb un símbol poderosíssim: la creu; que tenia el llibre més venut: la bíblia;  que tenia la millor recompensa: la vida eterna; i que tenia delegacions pertot arreu. Però el gran problema és  que tenia un missatge avorrit i repetitiu.

 Des del meu punt de vista el problema no és tant el missatge -perquè l’església en té molts- sinó el missatger. Calen capellans amb discursos més vius, amb més passió i amb més emoció. A Mont-ras, per exemple,  teníem en Joan Badia, que ho feia molt bé. Un home que trencava motlles, amb un discurs personalíssim, profund,  i molt, molt espiritual. Sembla que a l’església li faci nosa la gent que connecta,  perquè l’han relegat a fer tasques assistencials a frares grans, a Barcelona.

 En Joan Badia és un personatge extraordinari. La seva tasca missionera és impressionant i va fer un treball boníssim al Raval de Barcelona. És un profeta. Mira, recordo que un dia em va explicar una cosa insòlita: ell va preparar una excursió per a cinquanta senyores del barri del Raval,  es tractava d’anar del Raval al Port Olímpic. Doncs bé, de les cinquanta dones que duia, trenta-cinc no havien vist mai el mar. Sembla mentida, oi? Doncs bé, això ho va fer ell.

 Hi ha un tema en el teu estudi sobre les creus de Calonge que trobo apassionant. Són els comunidors i la facultat que pot tenir un capellà de comunir, de foragitar les tempestes a través d’oracions.

 Sí, jo encara he fet el salpàs. M’ho va demanar una masia i com vaig veure que encara era vigent, i que no feia res mal fet, ho vaig fer. Doncs bé, era impressionant el salpàs, la gent es recorda que anava un capellà i un escolanet amb una marmita, i que, amb una mena de cullerot,  agafaves la sal gruixuda i la llençaves a la paret. I la sal restava allà tot l’any. Mossèn Pere, de Calonge, ho havia fet molt. Això era estar amb la pagesia, amb la idea de defensar la casa, les terres, les persones; és com el blauet que pinten a les llindes de les finestres i les portes, la mateixa idea de protegir, d’allunyar els mals esperits. És una barreja de religió i superstició, certament, però que té el seu influx i el seu àmbit. Pensa que es tractava de fer tot el possible per tal que no vingui un mal any, una mala gelada, que significava gana. I tots posaven de la seva part, el sacerdot també,  i apel·laven a  les forces terrenals i celestials. En aquest sentit la funció del capellà era de custodiar la gent, de protegir-la. A Cervera, per exemple, encara perviu un toc de campana que diuen que desfà la tempesta.

 Aquesta simbiosi entre món rural i religió és molt interessant.

 Això Josep Pla ho esmenta. Diu que a tots els altars que recorda de jove hi havia la Divina Pastora, aquesta joveneta que representava la Mare de Déu vestida així. Això després del Concili es va eliminar, ja no es pot dir, vaja, però la gent s’hi identificava molt, era una imatge rural i propera.

BADALONA

 Badalona és la tercera ciutat de Catalunya. La ciutat ha tingut mala anomenada i a això ha contribuït Perros Callejeros, ha contribuït la cançó del Serrat “¡Qué bonita es Badalona!, i certa premsa, però Badalona és més que això, és clar, ara tenim la superfície museística romana més important de la Península, si no és la primera, és la segona. Són quatre mil metres quadrats d’excavacions, La Rambla és una meravella, la processó del silenci, que fa vint-i-cinc anys que la vam recuperar, és l’acte que més persones mobilitza a l’any. A Morera hi havia l’escola Àngelus totalment catalana a principis dels anys seixanta, i a més hi ha els xinesos, els paquistanesos, els gitanos… Tot un món. Jo me l’estimo molt la ciutat. Estem a la parròquia de Sant Francesc i la gent ens dóna suport.

 LES CREUS DE CALONGE

 Tinc la impressió que l’estudi que has fet sobre les creus de Calonge és un rescat  en tota regla, en el sentit que o les esmentes tu aquestes creus o desapareixen en el fosc oblit. 

 Sí, és cert això. Fins i tot en algun cas he pensat que podria ser interessant reposar alguna d’elles en el lloc original, pensa que de totes només en queda una. A la muntanya de la Creu, estaria bé posar-ne una ja que la part, la creu (que ara no existeix), dóna nom al tot, la muntanya.

 Aquest treball és més acadèmic i fas un repàs de les diverses creus: les processionals, les de terme, les diverses veracreu… Per cert, com pot ser que tants pobles tinguin fragments de la Veracreu?

 Sí, sembla difícil de creure. Pensant sobre això, cal assenyalar que la creu era en origen un instrument de tortura. A més com quedava tacada de sang era considerada una fusta impura. És com si tinguéssim un fragment d’una cadira elèctrica, posem per cas. No és l’objecte més bonic de tenir.  És cert que amb el temps la creu s’ha anat carregant d’altres connotacions.

 A mi la que m’agrada molt és la finestra cruciforme, que és buida. Sembla Chillida.

 Jo crec que aquesta creu té relació amb els templers. Ara estic seguint la pista d’un antic cavaller que va fer una donació a l’església i que penso que molt probablement era templer.

EL PAÍS

Com veus el país?

És un moment molt delicat aquest per Catalunya. Mira, jo crec molt en l’Europa dels pobles, i per tant, té absolutament sentit la independència, que cada poble, que cada cultura tingui la seva identitat. Molts estats són ficticis, amb fronteres artificials; i cal superar les fronteres artificials. Quin sentit té que en un moment determinat pel Tractat dels Pirineus, Rosselló i Cerdanya s’esquincessin? I amb Aragó? Amb la de vincles històrics que ens unien i ara han desaparegut! El que és terrible és obviar la increïble riquesa que és l’Europa dels pobles.

 Jo reivindico el nom de Principat per Catalunya. Això no vol dir necessàriament que hagi de tenir príncep. De fet existeix un principat d’Astúries i un d’Andorra, per què nosaltres no podem tenir un principat? Crec que podria ser una solució.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: