Colònico

Centre d' estudis sobre Calonge i Sant Antoni

L’ÀNIMA DEL MEU POBLE. ITINERARI DE MN. PERE SURRIBAS I GARROBER

CAM00147

En els mots liminars de la seva autobiografia, Sigmund Freud comentava la impossibilitat real de conèixer una persona, i,  per tant, la immensa dificultat que suposa escriure’n una biografia. El llibre que avui comentem intenta superar aquesta  dificultat  que esmentava Freud,  dividint-lo en dues parts: en una primera, ens apareix la història externa, biogràfica, cronològica  del mossèn (on va néixer, on va estudiar, quins destins ministerials ocupà…). Aquesta part ve acompanyada d’una profusió de documents, de dades i de testimonis directes i indirectes,  que demostren l’habilitat de l’historiador Jaume Aymar a l’hora d’estructurar el llibre.  Dins d’aquest canemàs objectiu, que no traeix en absolut el personatge, el biògraf fa emergir   dades que trobo particularment interessants perquè dibuixen la història íntima, ideològica, emocional, psicològica, fins i tot  política, de Pere Surribas. En una segona part, i en forma d’annex, el llibre recull unes poques notes esparses del mossèn en forma de dietari, escrites al llarg dels anys 45 i 48, que ens deixen entreveure tota una altra figura de la imaginada a partir de la lectura de la primera part. Contrastos. La lectura del recull de les seves homilies, un veritable gènere literari,   projecta  encara més el punt de fuga del personatge.  És precisament per això que aquest llibre es fa interessant, perquè és inabastable.

A més rere la història de mossèn Surribas, hi ha la història d’un poble, d’una Església  i d’un país, Catalunya. Pere Surribas va viure 45 anys  sota dictadures, primer la de Primo de Rivera, i després, la del general Franco. A l’endemig una República efímera i una guerra civil sagnant. Durant aquesta època la història de Catalunya és especialment complexa en tots els sentits, així entre el 1923 i 1937, per exemple,  l’Església catalana s’ancorava lleugerament a l’esquerra, i precisament per això havia patit crítiques ferotges i persecució durant la dictadura de Primo de Rivera. A grans trets, i amb tota la gamma de grisos que vulgueu,  podríem dir que hi havia dos sectors oposats, per una banda el dels bisbes Vidal i Barraquer, Justí Ricard o Comellas, que entenien la deriva laica dels estats d’ençà la desaparició de l’antic règim,  i que maldaven per arribar a un pacte, tal com proposava la Rerum Novarum del Papa Lleó XIII; i per l’altra, el sector dels bisbes que havien obtinguts càrrecs importants dins l’Església durant la dictadura de Primo, que eren  profundament ultradretans i  integristes, com els bisbes Irurita, Gomà, Segura o Cartañà, i  que defensaven  com a model una societat confessional catòlica, monàrquica i molt   jeràrquica.

Entre els pecats dels republicans  de l’època trobem el no haver sabut acostar-se prou als postulats moderats de Vidal i Barraquer; entre els pecats de l’Església ressaltem  l’haver abandonat completament la defensa dels drets dels treballadors, dels obrers, (atès que ells també anaven a missa. Recordem que es podia donar el cas de l’obrer sindicat a la CNT, que votava ERC i que anava a missa)   i un altre fet  és que l’Església, especialment el 1934, s’arrenglerés amb  les dretes més classistes de la CEDA, perquè desatenia les esperances de gran part dels seus feligresos.

El llibre de l’Aymar ens informa que la Figueres que conegué Pere Surribas de petit era republicana i liberal, i que la menestralia militava en el partit de Macià, i afegeix que “també hi havia gent de dreta o de missa. En general els membres de les dues tendències mantenien bones relacions” (pàg.19).

Els primers mesos de la guerra foren  especialment traumàtics per a l’Església en el nostre país, l’autor ens recorda els danys irreparables en el patrimoni eclesial i les atroces morts de molts religiosos a Figueres (com a tot Catalunya)  durant sobretot els primers mesos de l’esclat de la guerra del 36. La crueltat i la ignomínia amb la qual s’assassinaren els capellans i les monges en aquell període de terror degueren influir  per descomptat, tal com diu l’autor, en la “vocació sacerdotal de mossèn Pere Surribas” (pàg.27).  I m’imagino que en la inclinació política del futur capellà.

Fou Joan Sales, el magnífic autor d’Incerta Glòria, qui denuncià per primer cop el que molts pensaven: que la  República  fou trinxada,  com ell deia, pel FAILANGISME. Dos corrents polítics antagònics que poc tenien a veure amb el sentiment majoritari republicà català. I és allò que els contraris es toquen perquè la gent de la Fai i de la Falange compartien alguna cosa més que els colors de la bandera (roig i negre); ambdós mostraren un idealisme totalitari excloent i una  clara vocació  d ‘extermini  dels rivals polítics.

El llibre es fa també ressò  dels bombardejos indiscriminats i criminals a la població civil de Figueres per l’aviació feixista provinent de Mallorca.  Figueres  fou la segona ciutat després de Barcelona en nombre de morts per bombardejos.

Després de la guerra vénen els anys de la vinculació de Pere Surribas amb Acció Catòlica, hereva de la Federació dels Joves Cristians (que , si no recordo malament,  es mantingué fidel a la República). Entra al seminari amb el batibull de la discòrdia familiar: el pare no volia que el seu fill fos capellà,  i és en aquesta època que tenim els primers trets caracterològics descrits de la seva personalitat: tristesa i  malenconia. Òbviament Pere Surribas havia entrat plenament en l’ adolescència el 1942.

Surribas s’ordena sacerdot el 4 de juliol de 1948, i s’ordena sacerdot dins d’una Església que té una clara connivència ideològica i d’interessos amb el règim  franquista. El 1937 els bisbes espanyols (tret d’uns feliços cinc bisbes, entre ells l’admirat  Vidal i Barraquer) havien signat la carta en què es considerava una croada la guerra que duia a terme el  bàndol franquista. Aquella reacció es podia entendre, especialment si ens atenem a la infame persecució religiosa que havia patit l’Església per escamots incontrolats, o no,  de la Fai. Ara bé, la guerra en mans d’un general tan sanguinari com Franco era  d’una suprema immoralitat (quina guerra no ho és?): afusellaments, bombardejos a la societat civil, execucions massives sense judici, camps de concentració, depuracions… La consideració per part del règim de Franco d’apàtrides al mig milió de persones que va prendre l’exili va provocar un desemparament jurídic colossal amb conseqüències fatals en el cas dels presoners que van anar a parar en els camps de concentració nazi. I entre els assassinats del bàndol franquista  hi havia també   molts catòlics, capitans generals que no es van sumar a l’aixecament, capellans bascos, polítics de dreta com Carrasco i Formiguera… Franco havia promès, en una entrevista a la BBC, que,  si calia, faria matar a mitja Espanya. El clima de sordidesa moral, intel·lectual i vital del primer franquisme queda admirablement retratat en una obra mestra del segle XX en llengua castellana Si te dicen que caí de Juan Marsé.

Tot amb tot, els ideals de postulat que movien a Pere Surribes eren sincers, i estic completament d’acord amb el biògraf, que qualifica el nostre mossèn de místic. Els seus escrits del 48 demostren una sensibilitat contemplativa, poètica, religiosa; una voluntat de transcendir la realitat i descobrir l’harmonia amagada del Déu que habita en totes les coses.  I és ben cert que mossèn Surribas va haver de lluitar contra ell mateix; de totes les lluites, les espirituals, les psíquiques, són les més terribles, perquè la resistència –per dir-ho així- la duus sempre dins teu.  Escruixidor és llegir els dubtes i les íntimes febleses del futur capellà : “Me fa por el sacerdoci. Tinc por de condemnar-me. Temo (…) Però tinc por de trobar-me sol. És a dir, llavors em deixo aclaparar per mil supòsits, que se’m presenten com realitats esfereïdores. “ (pàg.157) Aquestes pors formen part de la iniciació, dissoldre aquests mecanismes psíquics forma part del difícil treball personal. Titàniques són algunes de les lluites que habiten en els cossos dels religiosos, perquè ensinistrar  la ment –aquest tigre salvatge- en l’exercici de la coherència no és  un exercici a l’abast de tothom.

Els anys de la postguerra foren generosos en vocacions religioses. El llibre reporta que en el Seminari de Girona hi estudiaven juntament amb el nostre mossèn uns 300 seminaristes!! Quants  n’hi deuen haver ara?

Si ens fixem en un altre àmbit, en la poesia dels anys 40, tant  en català com en castellà, veiem que la temàtica general ve marcada per un corrent  existencial profund, per una recerca esqueixada –diria que dramàtica-  de Déu. Els temps eren molt durs, i portaven a algunes persones a cercar el sentit de la vida en la vivència religiosa; no n’hi havia gaires més, de sortides. Naturalment, el mer fet de viure una guerra marca, la consciència de la impermanència s’intensifica  en els temps convulsos. Així, per posar un exemple entre els combatents de les tropes franquistes, del terç carlí de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat,  en van sortir, després de la guerra,  una trentena de capellans. Pensem que aquest  terç,  com a unitat de xoc que era, va veure morir moltíssims companys en valerosos combats frec a frec contra el que consideraven exèrcit enemic, que paradoxalment parlava sovint la mateixa llengua catalana.

Una anècdota il·lustrativa d’una part de  l’Església de l’època, la trobem l’any 1950. És la visita del jove capellà al Palau Episcopal de Barcelona. Volia demanar al bisbe Gregorio Modrego, el que fou Comendador General de la Bula de la Santa Cruzada,  que l’eximís del servei militar, atenent a la seva condició de religiós. La resposta de l’alt prelat fou atuïdora  per medieval: “Hijo mío, en este mundo lo más sagrado después de la Iglesia es el ejército” (pàg. 53). I aquí s’obre una reflexió d’una elevada complexitat. En principi, com és possible una teologia militar? Un capellà castrense no és un oxímoron, una contradicció entre els termes que es posen en relació?  El cinquè manament no és un manament d’una absoluta radicalitat? Per què els bisbes Modrego, Cartañà, Gomà no denunciaven les execucions que, un cop acabada la guerra,  es continuaven portant a terme  en la Catalunya ocupada, començant, per exemple, per la vergonyant execució del  president Companys?  Sortosament no tota l’Església pensava igual, i molts capellans i monges, quan van constatar també la dimensió de la barbàrie franquista, van començar a desafectar-se del règim, i van començar novament a lluitar per la cultura catalana i pels drets humans.

Així  les coses trobem en Pere Surribas, amb 25 anys,  fent la mili de professor i director espiritual d’un conjunt de soldats  a l’Hospital Militar de Alcazarquivir, el Marroc. Tot i que no li feia excessiva gràcia la societat musulmana, sí que en pondera uns trets com a valuosos, i això ja demostra una capacitat de comprensió del jove capellà castrense: “pobra gent, viuen molt miserablement, tractats com a sers inferiors, sobretot les dones que són vertaders burros de càrrega, descalces i tapades de cara, portant la criatura penjada a l’esquena. Lo més típic són els enterros i els casaments doncs van cantant alternant-se, mentre porten el difunt amb tota solemnitat. (…) Les seves formes de saludar-se són les més boniques manifestacions de religiositat; un a l’altre es desitgen la pau de Déu. “ (pàg. 53).  En Jaume Aymar atribueix a l’estada al Marroc  la bona feina que anys a venir faria amb la comunitat musulmana de Calonge. Posats a fer elucubracions l’ideal del capellà castrense hauria de ser conscienciar els soldats a abandonar l’exèrcit;  talment com aquell mestre Zen que fou cridat a treballar com a comptable en un bordell xinès; al cap d’un any,  no en quedava cap, de meuca; totes havien abandonat l’ofici.

Quan torna del Marroc el veiem actiu a Verges, a Orriols, a Castell d’Aro i a Calonge. Pel posicionament que prenia contra el canvi d’emplaçament de l’Ajuntament de Castell d’Aro i contra la secessió de Sant Antoni respecte de Calonge, ens imaginem que mossèn Pere Surribas mantindria una actitud completament oposada a la del procés que avui ha encetat el poble de Catalunya. Ara bé, una cosa és el que ell pensés  per trajectòria, i una altra el que ell acabés admetent.  El més probable és que s’afegís a allò que decidís el poble, perquè tenia una clara consciència del seu ministeri com a capellà: estar amb el poble, ser el poble.  Sigui com sigui, és en aquesta defensa del seu posicionament a ultrança que podem trobar tics clarament autoritaris (recordem també l’afer amb les Carmelites), i  el fet que escrivís a Camilo Alonso Vega (una de les persones encarregades de fer la feina més bruta i abjecta del règim)  per tal de teixir contactes, no deixa ben parat el nostre capellà. Però probablement, mossèn Pere Surribas era una víctima més del pensament únic del seu temps, la revolució del Concili Vaticà Segon li va quedar massa gran.

Trobem encertat el retrat que fa  d’ell l’actual alcalde de Calonge, Sr. Jordi Soler, quan explica  aquella submissió davant l’autoritat jeràrquica, però també quan pondera  l’intent de mossèn Pere de
ser honest i coherent amb el seu ministeri, o, finalment, quan subratlla la qualitat de la seva oratòria, de les seves homilies.  A Calonge, durant quaranta anys,  foren moltes les iniciatives que endegà (pastorals de turisme, festivals de música, escolania, el Casal Parroquial, el Casal d’Estiu,  i foren moltes les persones que va ajudar positivament).

Jo no l’he conegut, a mossèn Pere Surribas, però la lectura atenta del llibre me n’ha aproximat la  figura, i  ha fet que hi hagi conviscut i hi hagi debatut amb ell durant uns dies. La tasca d’en Jaume Aymar, científicament impecable, ho ha fet possible. Ha sostret de l’oblit  la vida d’un capellà , representatiu   d’un poble, d’un temps i  d’un país.

Norbert Botella i Ventura

L’ànima del meu poble. Itinerari de Mn. Pere Surribas i Garrober (figueres, 1925-Girona, 1999), Aymar i Ragolta, Jaume, Ajuntament de Calonge, 2014.

 

 

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: